| Dimarts 30 de gener a les 19h: Conferència: "D’Apol·lo a Artemis: Per què tornem a la Lluna? " (Presencial i seguiment online) Ponent: Marina Martínez és doctora en Ciències Planetàries i de la Terra per la University of New Mexico (USA) (2021), Llicenciada en Geologia per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) (2013) i Màster en Astrofísica, Física de Partícules i Cosmologia per la Universitat de Barcelona (2015). "El nostre sistema solar es va formar per col·lapse gravitacional d’un nucli dens en un núvol molecular que rota al voltant de la galàxia. Aquell nucli va esdevenir el Sol, alimentant-se de pràcticament tot el gas i pols que rotava en un pla equatorial al voltant del Sol naixent. Quan el gas va començar a baixar de temperatura, es van condensar els primers minerals sòlids, però el sistema era tan violent que la majoria no sobrevivien a aquell escenari. Pocs cossos (asteroides) van sobreviure, i gràcies a aquests, al cap d’unes desenes de milions d’anys més tard es van formar els planetes rocosos, entre ells, la nostra Terra. Durant la formació de la Terra encara parcialment fosa, però, un protoplaneta de la mida de Mart, Teia, va impactar amb ella. L’impacte va ser plàstic, i és possible que una gran part del mantell de Teia quedés soterrat a l’interior de la Terra. D’aquell impacte va sorgir la Lluna. L’interior de la Lluna va evolucionar com un cos diferenciat amb un nucli, un mantell i una escorça. Més tard, el vulcanisme intens va reomplir de lava cràters d’impacte. Les 6 missions Apol·lo que van allunar entre el 1969 i el 1972 van retornar 382 kg de material, tant roques (basalts, bretxes, dunites, troctolites, anortosites, vidres volcànics, etc.), com sòl lunar, el qual ens ha ajudat a entendre els processos que van originar la Lluna i com ha evolucionat al llarg del temps. Tanmateix, aquestes mostres només representen una petita proporció de la Lluna, i a més, l’avenç tecnològic en instrumentació d’anàlisi de les últimes dues dècades ha generat noves preguntes que encara esperen resposta, posant de manifest la complexitat per entendre l’origen i l’evolució de la lluna. Exemples d’això son les precisions cada cop més altes en datació de roques, fent que l’actual model d’evolució lunar sigui inconsistent, o la detecció d’aigua que va començar als anys 2000. Per això, dins dels objectius científics de la missió Artemis hi ha explorar la possibilitat d’aigua congelada soterrada en cràters permanentment en ombra, així com recollir mostres de roques més representatives de l’escorça i mantell lunars. En aquesta xerrada repassaré els secrets que amaguen les roques lunars i part del treball que realitzaré com a encarregada de l’anàlisi de roques que retornaran de la missió Artemis III. " |
|
||||||||||||||
Send to a friend
more...
